Gràcies perquè em parles discretament,
en veu baixa, perquè tens paciència
i no imposes, sinó que suggereixes,
inspires, perquè la teva voluntat
no et sotmetre’m als teus dictats
sinó ajudar-me a créixer en l’amor.
Per això em cal aprendre a callar,
per afluixar la cridòria de les meves passions,
egoismes, obsessions,
que ofeguen la teva veu serena, discreta, real.
Tu parles en el meu interior
i parles en la realitat de les coses tal com són.
Si només et busco dintre meu,
cauré en un intimisme enganyós.
Si només et busco a fora,
et confondré amb qualsevol ideologia.
Quan s’apaguen els sorolls,
va creixent la certesa del que esperes de mi.
Ja no necessito somiar truites
o forçar les situacions sinó dir que sí amb constància
al germà que em poses al davant
i al lloc en la vida que em vas mostrant.
Jordi Vila i Borràs
(La Missa de cada dia)